Asha Miró

"Les colònies els permet mostrar-se diferents durant 2 o 3 dies"

Tinc trenta-set anys. Vaig néixer a Shaha, a l´Índia, i visc a Barcelona. Sóc mestra de professió, i vaig exercir com a mestra de música. No tinc fills però m´agradaria ser mare aviat. M´agrada constatar que haver explicat la meva història ajuda cada dia a molts nens, nenes, joves, pares, mares, avis i mestres a entendre què significa la desigualtat al món.

Explica´ns la teva experiència com a mestra.
Jo volia ser mestra des de molt petita i arribar a ser-ho va significar molt per a mi. M´hi vaig abocar totalment i durant tretze anys seguits la meva vida girava al voltant dels alumnes, de l´ensenyament i de l´Escola Ceip Brasil. La cerca dels meus orígens a l´Índia em va dur a escriure La filla del Ganges, un llibre que inesperadament va canviar el rumb de la meva vida. Un nou viatge a l´Índia em va portar a retrobar-me amb la meva família biològica i a escriure Les dues cares de la lluna. Els dos llibres ja s´han traduït (o estan en procés) a vuit llengües i encara em sembla un somni tot plegat!. També he publicat dos contes infantils: Els quatre viatgers (que explica què és l´adopció) i Els quatre viatgers a l´aquari (que explica què és la diversitat).

Quin creus que és el paper dels pares i el dels mestres en l´ educació dels nens i nenes?
Els pares i les mares han de ser el referent més important dels nens i nenes, l´exemple, l´equilibri... I els mestres han d´assegurar els coneixements acadèmics però també han de ser referents. Crec que és molt important arribar a l´edat adulta recordant com a mínim tres mestres que t´hagin marcat en positiu.

Segons la teva experiència, creus que els mestres estan prou valorats avui dia?
Per desgràcia els mestres cada vegada estan menys valorats socialment, i a la llarga els nens i nenes (sobretot els adolescents) ho noten... i no és gens bo!

T´ has plantejat escriure o participar en algun programa relacionat amb l´ educació?
Quan vaig escriure la meva història mai vaig pensar que els dos llibres arribarien a ser eina de treball a tantes escoles, no només de Catalunya sinó de tants altres llocs! Encara avui m´ emociona rebre còpies de treballs fets per alumnes de sisè de Primària o d´ESO després d´haver llegit La filla del Ganges i Les dues cares de la lluna. O encara més, que alguns nens i nenes m´escriguin dient-me que els meus llibres són els primers que s´han comprat ells sols i que s´ han llegit perquè han volgut... Els dos llibres infantils sí que els vaig pensar com a eina educativa, perquè molts pares i mestres em deien que faltaven contes per explicar l´adopció i la diversitat. També s´estan treballant a Parvulari i al primer cicle de Primària de moltes escoles, els he anat a explicar a molts nens... i sé que funcionen i em fa molta il.lusió.

Per cert, de petita vas anar de colònies?
Sí, i tant! Era una de les activitats més emocionants de l´escola Santa Anna! M´agradava molt anar-hi, preparar la motxil.la, aprendre cançons noves.... era molt màgic!

I de mestra, vas anar de colònies?
Sí! i tant! Vaig portar molts nens i nenes de colònies i de més jove vaig treballar de monitora durant molts estius! Era important entretenir els nens i que s´ho passessin bé però estava clar que també s´educaven amb cada nova descoberta i amb l´experiència de les colònies. Tinc records molt bonics d'aquella època!

Què creus que aporten les colònies en l´ educació dels infants?
Moltes coses! Les colònies són molt importants i haurien de seguir sent-ho. Els nens i nenes conviuen moltes hores cada dia però dins d´un marc molt delimitat (l´ escola) i amb uns rols molt determinats (el que llegeix millor, el que multiplica pitjor, el que juga millor a futbol a l´ hora del pati...) i les colònies els permet mostrar-se diferents durant dos o tres dies, descobrir altres facetes de la personalitat dels seus companys i companyes, tant els de la classe com els més petits o més grans (si són colònies de molts cursos junts).
I el més important, sentir-se responsables de les seves coses: la motxil.la, la roba, el necesser, la lot... Hem arribat a uns límits de sobreprotecció tals que més ja no és possible. Vull pensar que algun dia s´aconseguirà la normalitat: entre nens sense infància com a l´Índia i tants altres països o nens protegidíssims d´aquí i de la resta d´occident hi ha d´haver un terme mig!