MONTSE DOMÈNECH. PSICÒLOGA.

"Aconsello als mestres decarregar-se d'aquesta “culpa” que senten."

Tinc 57 anys i vaig néixer a LLeida . Sóc psicòloga, pedagoga i mestre . Estic casada amb el Dr Eduard Estivill i tinc una filla. M'agrada molt la música, formo part d'un grup musical, i l'esport a la natura. M'interessen les relacions humanes.

Escrius llibres sobre problemes educatius i escolars. Per què?

De fet ha estat una casualitat escriure llibres. A mi m'agrada més la pràctica diària, el contacte humà, que no pas transmetre a través dels llibres, però també hi havia aquesta necessitat. Molta gent em preguntava “això que m'expliques, on ho puc trobar?”. Aleshores vam fer, tant l'Eduard com jo, un experiment; donar pautes molt concretes als pares, eines pràctiques per ajudar a educar els fills a través del llibre (com a “Duermete niño” , “Menjar bé” , “l'adolescència”) i vam veure que d'aquesta manera també podiem transmetre.

El nostre objectiu final és que els pares puguin orientar als nens i marcar-los uns límits.

Per què cada vegada costa més posar límits als nostres fills?

No m'agrada culpabilitzar als pares, però crec que ho estant fent malament. Els pares d'ara tenen masses ofertes. Sotmesos a aquesta pressió mediàtica cada cop són més capritxosos i destinen poc esforç a estar amb el seu fill, però no perquè no en tinguin ganes, sinó per la societat consumista en la que vivim.

Tot això provoca falta de seguretat en els pares per ensenyar valors als fills.

Quina conseqüència pot tenir tot això en el nen?

Provoca un nen insegur. Un nen insegur té fracàs escolar (en un % molt elevat) i pot no triar el seu camí adequadament.

Què podem fer els pares, què ens aconselles?

Mireu, dues coses molt concretes. Primera, ser molt estrictes en com impartir pautes en els fills (tenir molt clar el que volem d'ells, el que poden fer, el que no i ser inflexibles)

Segona, tenir molt diàleg, seguir de molt a prop al nen i parlar amb ell tant pel bo com pel dolent.

Tota aquesta situació de falta de límits, com afecte als mestres, a l'escola?

Els afecte moltíssim. Normalment els pares tendeixen a culpabilitzar al mestre i creuen que ho ha de solucionar tot.

El mestre ha d'impartir uns coneixements amb tota una sèrie de normes socials i de relació en l'entorn escolar. Però els valors de la vida, els hàbits d'autonomia i les normes d'educació les han d'impartir els pares.

Què poden fer els mestres perquè això millori?

Els aconsello descarregar-se d'aquesta “culpa” que senten molts mestres de “creures responsables de tot”; agafeu aquesta càrrega i traspasseu-la als pares. Sigueu estrictes amb els pares, digueu-los que si no treballem tots a una , això no funciona. Heu de tenir clar, pares i mestres, la feina que a cadascú li toca. Parleu amb els pares, els mestres podeu fer-ho!.

Ens mirem els nostres fills com una obligació?

Diria que molts pares no es fan càrrec del què és educar a un fill.

Què vol dir “educar a un fill”?

Educar és donar-li seguretat i donar-li valors. Que el nen sàpiga molt bé tenir criteri per triar les coses que fa, perquè les fa i ser conscient si les fa bé o malament.

Tots veiem que els nostres fills tenen masses coses materials, què aconselles als pares?

Els aconsello que ells no en tinguin tantes. Cal ser coherents, ells són l'exemple dels seus fills. Els pares són els primers en caure en la trampa del materialisme i de voler tenir-ho tot. Hi ha pares que em diuen “aquest any per Reis només li pensem comprar 3 coses”, i després resulta que han tingut 15 o 20 regals.

Tenim “massa” de material i “massa poc” de valors?

Sí, som poc reflexius i ens deixem portar pel fàcil, caiem en les tentacions de la societat, en la trampa del consumisme, que ens fa creure que necessitem el que no necessitem.

Quina conseqüència tindrà això?

Valorar a les persones pel que tenen en comptes que pel que són. Els restarà recursos per relacionar-se amb els demés, per ser solidaris, per ser amables amb els companys i per tenir en compte els valors humans.

La consequència final serà la buidor de la persona, la falta de profunditat en els pensaments.

Per què no sabem dir “no”?

Per què hi ha una desorientació que va a més. Els pares tenen molta por del que el fill li monti “un ciri”, no es volen enfrontar, tenir problemes.

Ens pots explicar qué és la fortalesa interior?

Està molt relacionat amb el que diem “inteligència emocional”. La inteligència emocional és la capacitat d'adaptar-te a una situació negativa (estressant, dolorosa...) i treure un profit per a tu, sigui quina sigui la situació. La fortalesa és treure tot el teu potencial, que quan tu creus que ja no pots més, encara et queden forces. És esforçar-te per ser més fort interiorment.

Creus que avui dia a les famílies es treballa la fortalesa interior?

Crec que gens. Ja no està a la consciència del grup social en si, el fet d'aprendre a esforçar-se.

Un exemple de com es pot treballar la fortalesa interior.

Per exemple fent petites renúncies. Si els pares diuen d'anar de colònies al Montseny i el fill diu que vol anar a Londres, amb els seus amics, i negar-li, perquè val masses diners, per exemple. Renunciar a tot això i acceptar-ho et torna fort, i que arribi a pensar: “allà on vagi en sabré treure profit” és la fortalesa interior.

Creus que som prou positius amb els nens?

Se n'ha de ser més. A l'escola per exemple, els mestres han de veure els positiu de cada alumne (no destacar només el negatiu). Això els transmet confiança i seguretat.

L'esperit competitiu és bó?

Sí, si l'esperit competitiu és amb tu mateix, per intentar superar-te en cada moment, de treballar l'autoestima, la superació personal, l'èxit personal. Ser competitiu, però en contra dels altres és un mal valor. Intenta ser el millor en el que fas per sentir-te bé i satisfet, no per ser el millor del grup.

Hem de deixar als nens que s'espavilin?

Sí, és la manera perquè desenvolupin els recursos que tenen ells. Amb les pròpies equivocacions aprendran molt.

Aconselles a les famílies, a les escoles, que facin colònies?

Sí, sempre. A partir de primària és fonamental que aprenguin a conviure, a separar-se uns dies de la família, a perdre la sobreprotecció. És molt molt, necessari. La nostra filla va anar tots els anys de la vida de colònies i té un record deliciós. Sempre ho recomano molt, per a mi les colònies són bàsiques.

Què aporta el contacte amb la natura a les persones?

És la nostra mare, fa pena perdre aquesta relació, aquest contacte per culpa de la comoditat, de no voler embrutar-se, seure a terra, mollar-se. És bo per l'ànima i el millor medi per sensibilitzar a les persones. El sentiment que tens a dins d'un bosc no el tens en cap altre lloc. Aconsello a totes les persones que s'aventurin a gaudir de la natura.