IGNASI CASALS
“Crec que hem de reinventar l’escola”

Tinc 57 anys. Vaig néixer a Blanes. Son el quart de vuit germans. Visc a l’Eixample de Barcelona. Són mestre, director de l’escola Ginebró i president de l’Agrupació Escolar Catalana. Estic casat. Tinc tres fills i quatre nets i mig. La sort de la meva vida és que m’interessen moltes coses, qualsevol que m’expliqui algú que en sàpiga molt. M’agrada la música i la lectura.

Has constatat diferencies significatives entre els alumnes d’ara i els de fa uns anys?
Si, cada vegada són menys autosuficients, menys autònoms i menys solidaris... per tant són menys sans.

Creus que estan sobreprotegits?
Si, cada vegada més. Els nens s’han de mirar, no sobreprotegir. El que passa és que el llindar entre ‘mimar’ i sobreprotegir és molt fi.

Una conseqüència d’aquesta sobreprotecció pot ser la tolerància zero a la frustració?
Si. Els pares no volem que els fills es frustrin perquè nosaltres, amb les nostres frustracions, ens ho vam passar molt malament. A més, els pares ens sentim culpables, perquè com que estem poc amb els nens (tots el pares pensen que hauríem d’estar més temps amb ells), quan hi estem, els sobreprotegim i procurem que no es frustrin en absolut, ja que cada frustració del nostre fill ens afecte a nosaltres interiorment.

Com afecta tot això en el futur del nen/a?
Els afecta molt perquè llavors no són autònoms, tenen por al fracàs, no són atrevits ni generosos i s’ho queden tot per a ells.
La meva generació i la següent ens vam equivocar molt, i se’ns va permetre. Ara en canvi, no els permetem a ells equivocar-se, no volen que s’equivoquin i una conseqüència d’això és la por que tenen al fracàs.

I a les famílies, com els afecta?
Ens trobem que com que el nen no ha compartit ‘de veritat’ (tot és més superficial, no necessitem jugar amb altres nens perquè a casa tenen de tot), es converteix moltes vegades en un jove egoista tancat a la seva habitació, amb el seu ordinador i la play.

Aquesta problemàtica afecta a l’escola?
A l’escola l’afecta moltíssim. L’escola ha de crear constantment activitats perquè els nens juguin i es relacionin. Cada vegada els alumnes s’esforcen menys perquè vivim en una societat més còmoda.

De tot això que veieu, creus que s’informa prou als pares?
No. Els pares no saben el que està passant. Els nens ara són molt més complicats que abans, i ens trobem a vegades que quan expliquem a uns pares el problema d’un fill (problemes de compartir, de relacionar-se, d’aprenentatge...) no volen acceptar-ho. Parlem de problemes ‘treballables’, que conjuntament casa-escola es podrien resoldre.

Avui dia, els mestres estan prou valorats per la societat?
No estan gens valorats. En general crec que els mestres no ens hem ocupat prou d’això, no ens fem valorar. També crec que seguim massa una rutina i som poc innovadors (celebrem les mateixes festes, i de la mateixa manera que fa deu anys); som molt poc arriscats i no fem gaires coses noves.

Alguna solució?
D’entrada, per accedir a la facultat de magisteri posaria una nota més alta (per a assegurar la vocació). Desprès, augmentaria la carrera a cinc anys (per a estudiar altres alternatives educatives, per exemple) i faria fer les pràctiques ben dirigides. També augmentaria els sous mitjançant incentius (per feines especials o projectes propis) i no fiscalitzaria els mestres amb tanta paperassa administrativa. Per últim no encorsetaria els mestres amb el programa o curriculum educatiu, donant més llibertat d’acció.
D’altre banda proposaria alguna acció divulgativa perquè arribi a tota la societat, com fer un programa de televisió de la feina del mestre, on es podria veure que els mestres estimen de veritat als nens...
... Crec que hem de parar tot i repensar l’escola, fa temps que ho penso. Preguntar-nos primer... una escola què és?. Crec que hem de donar unes altres coses i més ben fetes. Coses considerades avui dia inútils, com parlar, crear, despertar el seu interès per tot, passejar pel bosc, caure i pelar-se els genolls, agafar una pinya de l’arbre i menjar-se el pinyons... Hem de deixar el mon artificial on vivim perquè és una mentida, i la conseqüència d’aquesta mentida es la frustració.